Autores de novel.la negra destaquen a BCNegra a Barcelona
Barcelona, 3 de gener 2012. Publicat a Dones (Revista Digital de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, ADPC). Per Mª Eugenia Ibàñez.
12 autores negres es reuneixen a Barcelona
Durant deu dies, del 2 al 12 de febrer, Barcelona es converteix en la capital de la narrativa policíaca i criminal. La nova edició de BCNegra ha convocat a 37 editorials i uns 50 autors i autores, entre elles 12 escriptores, unes debutants en el gènere i unes altres ja d’èxit reconegut, que presenten i comenten la seva obra.
A partir d’una ressenya de la seva última novel•la, Maria Eugenia Ibáñez ens presenta una bona selecció d’aquestes novel•listes, per escollir literatura negre-criminal. Feliç lectura.
[Consultar convocàtoria]
Leer más…
Mony Monell era amiga personal de Julia López, des que van començar a estudiar a la Facultat de Ciències de la Comunicació el 1972, així com de les altres companyes de l’AMC i de la Xarxa Internacional (Xidpic-cat), de l’ADPC, i de les persones que fem La Independent. La Mony, ens va deixar el dilluns 9 de gener, amb unes memories per publicar. Era una escriptora genial, periodista tot terreny i correctora d’estil. Li agradava anar pel seu compte, però la van convèncer perquè s’integrarà en la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere i en la Xarxa Catalana, al 2006, desprès de la Primera Trobada Internacional a Mèxic. També va ser una de les fundadores de l’Associació Món Comunicació (AMC) al 2008. I participava activament en les actes que organitzava la Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) sobre tot en els Premis de Comunicació No Sexista (veure article i foto de baix)
Publiquem l’article per La Independent / Moncomunicació
La periodista Montserrat Monell i Riba va morir aquest dilluns 9 de gener a les 9 del vespre.
La Mony, anomenada així per amistats, companyes i companys de professió, formava part de l’Equip de La Independent. Va ser-hi des de les primeres reunions el febrer de 2010 i li sabia greu, a causa del seu delicat estat després de ser operada per extirpar-li un càncer, no poder-hi participar més activament.
Periodista fermament convençuda de la necessitat de visibilitar la diversitat de les dones en la societat i en el món, s’apuntà a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere així que en tingué coneixement. Formava part de la Coordinació de la XIDPIC.CAT ( la Xarxa Internacional a Catalunya) i assistí i presentà treballs col·lectius a les trobades mediterrànies i internacionals a Barcelona, Oviedo, Marrakech i Bogotà. Generosa i capaç d’encomanar un bon ànim a tothom és com l’han definit en aquests dies de dol les periodistes que la coneixien d’arreu del món.
De la promoció del 77 de la Facultat de Periodisme de la UAB, la Mony havia rebut diversos premis i lloances per la seva tasca periodística a la revista INTERVIU. El seus escrits eren plens d’imaginació i amb tocs de genialitat, com ara en el seu celebrat article de títol “La historia de la compresa”.
Tenia interessos diversos i així va viure una llarga temporada a les Illes Canàries. En tornar va escriure els seus “Records de la vida oculta” . Aquesta obra presentada y ben valorada per l’Editorial Planeta la tenia sempre pendent d’una reescritura. La defensa de les dones que exerceixen la prostitució era una de les seves fites periodístiques.
A Barcelona, treballà molts anys en el món editorial fent tasques de correcció d’estil i de català. També va organitzar durant cinc anys ( del 1994 al 1995) les Nits de Lectures Eròtiques, que es realitzaven en diversos locals de la ciutat.
Darrerament realitzava enquestes de qualitat, es trobava molt còmoda en el treball directe amb la gent, i continuava exercint de correctora d’estil i català a Moncomunicació ( associació de la qual n’era fundadora i exercia de tresorera). Participà en la primera Guia d’Associacions de Dones de Barcelona, 100 x 100 dones (2008) i en les Guies d’Associacions de Dones de San Martí (2009 i 2010).
Actualment estava treballant en diversos textos autobiogràfics i en l’edició d’un llibre col·lectiu de viatges per les terres de dues comunitats indígenes de Colòmbia, la Wayúu a la Península de la Guajira i el poble Arhuaco a la Sierra Nevada de Santa Marta. El llibre d’aquest viatge de 6 dones periodistes i comunicadores de la Xarxa Internacional conté diverses entrevistes a lidereses d’ambdues ètnies. Les companyes de la Xarxa Internacional han manifestat a La Independent que continuaran ambdós projectes.
L’acte de comiat i homenatge se celebrarà a Barcelona el dia 21 de gener a les 11h ( el lloc es comunicarà properament a L’Agenda de La Independent )
Us recomano de tot cor, que no us perdeu “La Fuente de las Mujeres” (versió original, subtituls en castellà) al cinema Renoir Floridablanca de Barcelona (20,30 hores): Encara que estrena el dia 9 de desembre només es pot veure en aquest cinema … És realment sospitós que “La Font de les Dones” una pel·lícula veritablement “feminista” en el qual les dones organitzen una revolució contra les tradicions que les obliguen a pujar a la muntanya a buscar aigua a una font mentre els homes charran tranquil · lament prenent el te … només es pugui veure al un cinema de Barcelona i amb el sol horari de les 20,30 hores.
Aquesta nova pel·lícula demostra l’especial sensibilitat del genial director franc-romanès Radu Mihaileanu, autor de la que va ser una de les sorpreses del cinema europeu farà ja dos anys: ‘El concert’, i aconsegueix arribar has el més profund de l’ànima: És un cant (i canten molt) sobrede les possibilitats transformadores dels, sobretot de les que no es conformen i lluiten. I si aquestes “obert” no només t’impliques en la justícia d’aquesta lluita, sinó que comprens en l’ésser veritable de les dones, així com també el d’alguns dels homes que les acompanyen. No cal que situem la història en cap lloc – en tots els països africans segueixen sent les dones les que fan caminades d’hores per buscar aigua? – Però quan t’arriben els bellíssims paisatges del Marroc profund, t’enamores de seguida-des de les primeres imatges – d’aquesta gent, sobretot si has estat mai per aquests lares, perquè és així exactament és com es viu, en tants pobles en les muntanyes del Sàhara. M’ha emocionat especialment el tractament de l’amor, de la masculinitat ben entesa, de les relacions de parella, del respecte entre generacions i sobretot la màgica, diversa i vital, però transformadora relació de les dones entre si.
He llegit per aquí algunes crítiques, i encara que les majoria són bones o elogioses, a alguns “periodistes crítics” se’ls nota el llautó …
Si us plau, us recomano encaridament que aneu a veure aquesta pel · lícula. És preciosa, i val la pena reivindicar. No hi ha dret que la projectin a la sala més petita del Renoir (unes 270 persones) i que la gent s’hagi de seure a terra … ¿És que no hi ha més cinemes a Barcelona? .. I us recordo que Fotogrames comenta que el primer film recomanat per promoure la igualtat. Ha estat el primer a rebre la qualificació de “especialment recomanat per a la igualtat de gènere” que atorga l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA).
Mihaileanu ha construït una oportuna metàfora de la lluita per la dignitat, l’amor, el dret al propi cos i, en conjunt, per la llibertat.
Espero que us agradi
Julia Leer más…
“¿Cómo voy a aceptar una medalla de alguien que hace recortes?”: Maruja Ruiz
Entrevista a Maruja Ruiz, Publicada a contraportada de la revista Carrer, nº121, desembre 2011. Por Luis CALDEiRo, Ignasi R. Renom, fotografia (Consultar Pdf)
Tiene 75 años, pero aún sigue siendo guapa. Y no sólo por el gesto que protagonizó recientemente (que también) sino por sus grandes ojos azules, su amplia sonrisa y el pelo ensortijado y cano que le enmarca la cara.
Se trata de Maruja Ruiz Martos, la mujer que el pasado 28 de noviembre rechazó públicamente la medalla de Honor de Barcelona que concede el Ayuntamiento, dejando estupefacto al mismísimo alcalde Trias. “¿Cómo voy a aceptar una medalla de manos de una persona que, por un lado, me la da por mi valor, y por otro, pertenece a una clase política que hace recortes en Educación y Sanidad, los dos pilares más importantes de un país? No, esos no son mis principios”.
Así de contundente se expresa esta mujer menuda, de aspecto frágil, que se define a sí misma como “mujer trabajadora en su día, pensionista ahora, luchadora social y con convicción de pensamiento comunista”. Su gesto, de una dignidad casi subversiva, nos cuestiona en esta época de cobardía generalizada, en la que todo el mundo mira para otro lado, tratando de salvar la propia piel. Nos cuestiona y a la vez nos redime: se diría que con gente como Maruja, no todo está perdido. “Llegué a Barcelona en 1949, procedente de Guadix, Granada”, recuerda, e inmediatamente deja claro que su vida nunca fue fácil: “a mi padre lo detuvieron con diecinueve años, por pertenecer a la CNT. Y a mi madre, cuando me tuvo a mí, también la encarcelaron”.
La llegada a Barcelona no significó, por cierto, el final de los problemas: “a mi madre le estafaron todo el dinero nada más bajarse del tren, en la estación de Francia”. Fue entonces cuando unos vecinos que vivían en unas barracas de la calle Capitán Arenas (“entre los que se encontraba mi futuro marido, Hernando”) las recogieron, trasladándose más tarde a las llamadas “Viviendas del Gobernador”, construidas a raíz del Congreso Eucarístico. Eran las primeras casas levantadas en una zona de viñedo que más tarde sería conocida como Nou Barris. Aquí comienza la historia de Maruja, la luchadora: “participé en la huelga de tranvías del 51, y en la fundación de la primera asociación de vecinos de Nou Barris, a principios de los 70. En este barrio todo lo hemos conseguido luchando: desde el Cinturón hasta el metro, pasando por el asfaltado de las calles, la llegada del autobús a Torre Baró o la construcción de esta plaza (la de Ángel Pestaña)”.
“Maruja” de Nou Barris n’acepta la medalla d’honor de la ciutat
Barcelona.- A l’alcalde convergent Xavier Trias se li han remogut el cervell i les tripes quan la gran “Maruja”, Maruja Ruíz Martos, líder veïnal de 9 Barris, s’ha negat a que li lliurés la medalla d’honor de la ciutat perquè Trias, i CiU, formen part del govern que està fent retallades y una política de dretes en contra del poble.MirarVideo de Pachanama. Mireu l’entrevista que li han fet a Informacio.com. Als seus 75 anys,aquesta andalussa que porta 50 anys de lluita es sent orgullosa de que li hagin concedit la medalla demanada per les associacions de veïns, però no podia aceptarla de l’actual govern: “lo tenia preparao dice, y el alcalde se va quedar helao”.
Mie
Binta Ndao presenta Ànimes Bessones a les Punxes
Divendres 2 de desembre, a les 19:00.
Binta Ndao ens convida a la presentació del seu llibre: ÀNIMES BESSONES: A càrrec de Lola Mariné
Llibreria Les Punxes. Carrer Rossellò, 260 [+ info escriure a pumxes@gmail.com]
*************************************************************************
Binta Ndao, escriptora francesa d’origen senegalesa:“No ens haurien de jutjar pel aspecte exterior”
Va arribar a Barcelona, procedent de París. Venia d’una família de classe mitjana. Als inicis de la seva estada a Barcelona tot eren somriures i amabilitats. Tothom es pensava que marxaria quan acabés les seves pràctiques a empreses . Ja no era el mateix quan va decidir quedar-se i cercar feina
Binta Ndao és escriptora i es considera cosmopolita (ciutadana del món), encara que gairebé sempre ha viscut a París i també té la nacionalitat francesa. Sempre que pot viatja a Senegal i el seu objectiu es anar-se’n a viure a la seva terra. Mentrestant s’ha establert a Barcelona, on hi va arribar l’any 1990. Primer va estar amb un familiar, després va viure sola. Ha format una família i té una filla.
Encara que va néixer al Senegal, la seva família es va viure a París aviat. Abans de decidir quedar-se entre nosaltres ja coneixia Catalunya gràcies als viatges que havia fet amb la seva família per passar les vacances en terres catalanes en diverses ocasions, de manera que quan va haver de realitzar pràctiques per completar els estudis de traducció va triar Barcelona i finalment va decidir quedar-s’hi. Des de llavors ha exercit diversos treballs gràcies a la seva àmplia formació, ja que parla set idiomes, és traductora, mediadora intercultural i es considera molt emprenedora i creativa, i capaç de desenvolupar qualsevol feina de gestió o de tracte amb la gent. Però, abans de tot, es considera escriptora, vocació que ja li ve de tradició familiar –el seu pare és un reconegut escriptor i poeta internacional a França, Senegal, Algeria, Rwanda, Londres…i actualment als Estats Units. I com el seu pare també escriu en francès, llengua oficial a Senegal, i també en wolof, la llengua nacional de Senegal.
Curs gratuït de Creació Literària a Internet a l’Espai Antoni Miró i Peris
El dimecres 30 de novembre de 16 a 20 hores, l’associació món comunicació organitza un taller gratuït de CREACIÓ LITERÀRIA A INTERNET, a l’Espai Antoni Miró i Perís, Plaça Carme Monturiol, nº 10.[+info a santmartiambveudedona.cat]
A aquest curs podem assistir totes les dones que els agradi publicar els seus propis textos, encara que tinguin mínims coneixements d’Internet, per què la primer part del curs (2 hores) que imparteix Lola Mariné, serà teòric i només es necessitarà llapis i paper. La segona part es mostrarà un recorregut pels espais d’Internet per explicar les eines de la Xarxa, per a publicar i difondre l’obra pròpia. Aquesta segona part (2hores) la impartirà Susana Villafañe. Disposem de 12 places, Confirmeu la vostra presència quan abans millor!
Mireu la publicitat, per apuntar-se només cal escriure a: amoncomunicacio@gmail.com ,
o trucar als teléfons de Julia López: 933070524 i 656920567
Jornades Catalunya Colombia: De qui es la terra?
Noticia breu publicada a La Independent Escrita per Tona Gusi i Pilar Moreno. Dimarts, 22 de novembre de 2011 14:29
La Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, formada pe diversos organismes oficials i una vintena d’ONG i entitats de caire social, convoquen de nou a unes Jornades sobre Colombia, en aquesta ocasió serán el dimecres 30 de novembre, a Palau Centelles i al Col.legi d eperiodstes de Catalunya. Aquestes jornades són les IX, i porten per nom: De qui és la terra?
Durant el 30 de novembre i l’1 de desembre al Palau Centelles i a l Col·legi de Periodistes de Catalunya respectivament, es parlarà sobre el conflicte social i armat de Colòmbia que va lligat a la posesió de la terra: la concentració en poques mans; la disputa pel territori entre actors armats legals i il·legals; i els interessos de multinacionals en àrees estratègiques, que obtenen recursos naturals de zones clau del país, sense que la gran majoria de colombians i colombianes en rebin quasi cap compensació. Consultar Programa.
Un total aproximat de 4,5 milions de colombians i colombianes -col·lectius del camp, afrocolombians i indígenes fonamentalment pateixen, per aquests motius, desplaçament forçat en les dues últimes dècades.
El president colombià Juan Manuel Santos va iniciar el seu mandat fent una aposta amb la Llei de Víctimes i Restitució de Terres i ara el projecte de llei de l’Estatut de Desenvolupament Rural està gairebé enllestit. Però aquestes iniciatives conviuen amb el missatge que el seu govern dona a la comunitat internacional: Colòmbia és un país per invertir-hi massivament, que està a punt d’entrar en una era de postconflicte. Com a resultat, és manté el “despojo “de terres. Tots els sectors a Colòmbia creuen que cal una nova política de terres però si el context social i de drets humans no canvia es plantejen múltiples interrogants. La situació actual i els diveroso interrogants seran tractats en aquestes Jornades, d’acord al Programa IX JORNADES SOBRE COLÒMBIA DE QUI ÉS LA TERRA?
Maria Milagros Rivera: “Mai no he separat la vida de la feina, i aixó m’ha fet ser més productiva”
Publicat a La Independent: Escrit per Julia López. Fotos Susana Villafañe ( món comunicació) 16 de novembre de 2011 18:38
Segons la investigadora feminista, Maria Milagros Rivera: “el feminisme es la revolució més important del segle XX, i s’ha fet sense vessament de sang, i en contra de ningú. Per anar en contra s’ha de tenir poder. Ha estat una lluita de transformació personal que ens està portant a un canvi del món. Les dones modifiquen la realitat, i això crea desconcert i reacció”. Aquestes paraules les va pronunciar en la conferència: “La revolució femenina: un canvi d’ordre simbòlic” que va impartir a la seu d’Alumni de la UB . Rivera com sempre va omplir la sala i va generar un petit debat entre l’assistència. Després ens va concedir una entrevista per a la Independent.
El ser dona, m’ha ajudat a descobrir i ensenyar la importància de ser sensible a la diferència sexual humana en la història. La Història que ens expliquen és una història “neutra” i la Història el que ha d’explicar és la vida, la vida passada, però fidelment. I a la vida hi ha éssers sexuats, hi ha homes i hi ha dones, hi ha experiències sexuades, i en canvi als llibres d’història aquesta història sexuada desapareix i hi apareix un protagonista neutre que no existeix a la vida”. [Continua a La Independent]
Per Alpódia André de Mozambique:“Educar una dona és educar un país”
Publicat a L’Independent. Dijous,13 d’octubre de 201. Acte de MANS UNIDES al Palau Robert, 29 de setembre 2011
Escrit per Elena Tarifa. Fotos: Susana Villafañe
L’autora d’aquestes paraules, la moçambiquesa Alpódia André Manhique, ho sap de primera mà; ella mateixa és un bon exemple de com invertir en l’educació de les nenes als països en vies de desenvolupament és una bona aposta que repercuteix sobre tota la comunitat, a més de ser un dret inalienable de totes les dones.
André Manhique és ara professora de Filosofia, però prové d’una família molt humil de l’àmbit rural i mai no va poder sommiar ni tan sols amb acabar l’escola primària.
El seu avi, però, va estalviar perquè pugués continuar els seus estudis i ara, amb 29 anys, és una de les professores participants al programa ESMABANA 2011, que ofereix educació gratuïta, i la manutenció inclosa, a més de 7000 nens i nenes a Moçambic, gràcies a la col·laboració d’ONGs com Mans Unides.
Per una cooperació més igualitària a l’Àfrica
La moçambiquesa va ser una dels quatre experts participants a la taula rodona “Àfrica: dret a tenir drets”, que va celebrar-se dijous 29 de setembre a les Cotxeres del Palau Robert, organitzada per Mans Unides com a tret de sortida de la seva campanya “Àfrica, qüestió de vida, qüestió deguda”. Aquesta campanya pretén conscienciar la societat de la necessat d’ajudar a que Àfrica es desenvolupi des dels seus propis recursos, tot duent a terme una cooperació que respecti els drets de la població del continent i faci especial esmena a la necessitat d’incloure la perspectiva de gènere en aquesta cooperació. I és que, com va denunciar un altre dels ponents, Mbuyi Kabunda, professor de Política Africana a la Universitat de Basilea, “s’està tendint a excloure l’enfocament de gènere en la cooperació actual a l’Àfrica”.
