Més assesinades al mes d’agost, que altres mesos, perquè?

​Marina Subirats. sociòloga i escriptora,  ha publicat un interessant article al diari ARA, titulat: “7, 11, 17,  i a l’agost, quantes?”, que reproduïnt més endevant.

01amarinasubirats7 al maig, 11 al juny, 17 al juliol, i anem sumant, que l’agost no s’ha acabat i el malson segueix. 5 a Catalunya des de l’inici de l’any, 63 a Espanya, en progressió creixent respecte a anys anteriors. Dones assassinades per homes sovint molt propers, parelles o ex-parelles. Cal afegir-hi l’assassinat de 5 homes, morts que també en un context familiar, típic del que coneixemcom a violència de gènere. El degoteig de feminicidis espaordidors puntua aquests diescalorosos com una maledicció que no aconseguim superar, i que nega amb contundència la imatge bucòlica dels estius familiars de felicitat a dojo.

Per què a l’estiu aquests crims s’aguditzen? Per què no aconseguim aturar-los? Què cal fer? Molts interrogants s’acumulen sense gaires respostes; algunes lamentacions dels responsables públics, alguns minuts de silenci, flors, llàgrimes, espelmes, i un altre cas ja desvia la nostra atenció. Que no totes les morts son iguals, no totes pesen el mateix. Les de dones pesen molt poc, gairebé gens, en la consciència col.lectiva.

Anem per parts: per què ara? Doncs bé, des de finals del segle XIX, quan es va estudiar la influència de causes socials damunt el suïcidi, va quedar clar que en els períodes de festa, de més intensitat de contactes, de ruptura de les rutines de feina, és quan el nombre de suïcidis creix. Per quina raó? Perquè son moments en que les persones que no poden gaudir de le srelacions d’acord amb els estereotips existents es senten pitjor, experimenten de forma insuportable la seva incapacitat de fer com els altres. Val també això per als homicidis? Molt probablement, i especialment pels assassinats que es produeixen en el context familiar, fruit dels conflictes i la infelicitat. Quan les postals estiuenques de platges al sol i vespres romànticsposen de relleu que la pròpia vida és un desastre, la desesperació s’accelera i aboca a la tragèdia. I els feminicidis son només la punta de l’iceberg; quantes dones, aquest estiu, no estan patint també més maltractaments que mai?

La infelicitat no és excusa, naturalment. Per què matar a la parella és una reacció masculina ino femenina? Gairebé els únics casos que es coneixen de dones que maten la parella son en defensa pròpia i de les criatures, quan ja s’ha sofert molt i s’ha intentat tot. Fa anys que treballo sobre els arquetips masculins dominants en la nostra cultura: l’agressivitat n’és una component obligada, exigida fins i tot, que s’estimula en el nen quan no la mostra de maneraespontània. El nen aprèn que s’ha d’imposar si vol que el respectin, i que, si no pot d’altres maneres, ho ha de fer emprant la violència. No em parleu de testosterona, que és la disculpafàcil: és clar que existeix i fa el seu paper, però molt més hi contribueixen la societat i lacultura, que els regala armes des la petita infància, que els ensenya a gaudir matantvirtualment, a menystenir les actituds empàtiques, considerades febles, pròpies de dones.

Parlem dels feminicidis, ja era hora. Però, sabeu quants homes moren assassinats cada any, a Espanya? Aproximadament el doble que dones. Només un 12% van morir a mans de familiars, l’any 2012, mentre que les dones va ser un 58%. Els homes es maten d’altres maneres, peròtambé per violència de gènere masculí, malgrat que no li donem aquest nom. Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a l’arrel, no farem res. És la cultura que ha decanviar, és l’educació des de la infància, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatgede la cura i la solidaritat, enlloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la vida quan hàbits i actituds arrelen. I lamentablement, això no prospera. A més de 10 anys de l’aprovacióde la Llei contra la violència de gènere, no s’han dut a terme gairebé cap de les recomanacions que es van fer en relació a l’educació com a prevenció. Ben al contrari: s’ha eliminat l’educacióper a la ciutadania, que era l’espai destinat a aquests temes; no s’han revisat els llibres de text,que segueixen plens d’estereotips de gènere; s’han eliminat programes de coeducació existents anteriorment, també a Catalunya; no s’han anomenat les persones que, des dels consells escolars, havien de vetllar per aquests canvis. Ben al contrari, els consells escolars hanquedat afeblits. I, evidentment, s’han retallat totes les prestacions i recursos destinats a lesdones que corren el perill de maltractaments.
Ja n’hi ha prou de polítiques d’aparador, que només serveixen per anunciar que ja s’ha fet totel que calia. Sabem perquè es produeix la violència de gènere. Sabem que cal eradicar-la i comfer-ho. Sabem que no és fàcil ni admet remeis immediats, que només una feina llarga  i constant pot canviar la nostra cultura, els estereotips masclistes mortífers. És hora que, dones ihomes, exigim dels governs que s’hi posin d’una vegada i que, en cas de no fer-ho, els demanem comptes per cada dona assassinada. Tal com ens recordeu molt sovint: hi ha una llei? Doncs toca complir-la.
Marina Subirats (article Publicat a L‘ARA)

Nota: També es interessant, l’article  de Lourdes Santamaria, publicat a El Periodico

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s