Crònica del judici als 24 presos sahrauís de Gdeim Izik al Tribunal Militar de Rabat.
El divendres, 1 de febrer a dos quarts, començava el judici militar contra els civils sahrauís, activistes pacífics defensors dels drets humans, detinguts per la Gendarmeria marroquina després del desmantellament violent del Campament de la Dignitat de Gdeim Izik, el 8 de novembre de 2010.
Durant tot el mes d’octubre anterior es van anar sumant a aquella manifestació pacífica espontània, sahrauís i saharauiyas, de la ciutat ocupada d’Aaiun, a uns catorze quilòmetres d’ella, en el lloc anomenat Gdeim Izik. Sol · licitaven amb la seva protesta pacífica i democràtica, unes millores socials i laborals. Bé organitzats, malgrat les dificultats, multitud de persones allà acampades en haimes ia una considerable distància de la ciutat, van ser un exemple de convivència i protesta pacífica, que alguns analistes polítics no van dubtar a qualificar com la primera manifestació del que després es va anomenar la Primavera Àrab.
A l’exterior de la cort es manifestava un grup de sahrauís demanant la llibertat incondicional dels detinguts, des primerenca hora del matí. I, al costat, un altre grup de marroquins que demanaven la ràpida resolució acusatòria dels mateixos.
Tant al carrer com a la sala de l’audiència havia molta presència policial, tant d’uniforme com vestits de paisà, a aquests se’ls reconeix de seguida per la seva actitud estàtica i amenaçant. Tanmateix, els policies que ens van atendre per a la identificació personal ens van dispensar un bon i educat tracte.
Hi ha molta presència d’observadors, tant jurídics com civils, al voltant de trenta. De diversos països, s’adjunta llistat dels mateixos. Els detinguts a l’hora d’entrar a la sala ho fan amb braç en alt, fent el senyal de victòria i cridant amb coratge consignes a favor de la lluita del poble sahrauí, del dret a l’autodeterminació ia favor del Front Polisario, en hasanía i en espanyol. Aquest moment va ser molt emocionant i tens, va durar uns minuts, però encara ressona el seu ressò a Rabat i al Sàhara Occidental. El públic es va posar en peu i emocionat, perquè es notava, va retenir les seves ganes d’aplaudir. No es pot imaginar el lector d’aquesta crònica o si, com sonaven els seus càntics, demanant llibertat i justícia, en aquella sala, els 23 vestits amb darrahas i turbants al coll. Braços en alt i consignes a veus, envoltats de policies i militars, ells i nosaltres, la sala estava plena.
Comença el judici nomenant al primer acusat, Enanma Asfari, però de seguida els advocats defensors protesten i es discuteixen qüestions prèvies:
1 º Per què tants policies armats a la sala, sembla més que una cort de justícia, el pati d’armes d’una gendarmeria.
2 º Per què no s’ha permès l’accés a la sala als familiars dels detinguts.
Després, entre altres qüestions preliminars, argumenten una sol · licitud d’ajornament per les següents raons:
1 º Sol · liciten proves testificals no admeses amb anterioritat però que són necessàries per a la defensa i la compareixença de l’ex ministre de l’Interior, del Governador Provincial i de l’equip de negociadors nomenat per l’autoritat del Marroc per tractar amb els sahrauís el desmantellament pacífic del campament.
2 º També se sol · licita l’ajornament perquè falten quatre advocats de la defensa.
Neccesitat d’observadors internacionals
A partir de les onze, es retira el tribunal a deliberar i es reinicia el procés a les 14 hores.
El president de la sala, a la represa, notifica seves conclusions als presents:
a) No s’admet el testimoni ni l’ex ministre de l’Interior ni del Governador Provincial i si s’admet la personació de l’equip negociador nomenat per l’administració governamental.
b) S’admeten altres proves testificals de persones.
c) Es suspèn la vista i s’ajorna al divendres pròxim, 8 de febrer.
Els advocats defensors demanen un ajornament mínim de dues setmanes perquè ofereixi possibilitat real a la convocatòria de nous testimonis i temps suficient per als desplaçaments necessaris d’advocats i familiars. Això el tribunal no ho admet i assenyala la data fixada.
Entre les conclusions dels observadors que subscriuen aquest informe, destaquem: a) En primer lloc, la necessitat de la presència continuada d’observadors a totes i cadascuna de les vistes d’aquest procés i de qualsevol altre que es produeixi com a resultat de la justa causa sahrauí, per la calor i l’atenció que es presta, tant als presos com als seus familiars. Així ens ho van fer veure i sentir. b) Pensem també que és molt important per l’autoritat marroquina la presència d’observadors internacionals, pel que fa a la pressió a la qual és sotmès per la nostra presència i observació. Ja que és notòria la mostra del seu respecte cap a nosaltres-us i, també, ens demostren per què estem allà. c) En tercer lloc, en finalitzar la nostra missió, hem de fer una tasca de difusió de tot el vist i viscut per a general coneixement del nostre entorn.
En particular volem fer constar la clara visió que hem tingut en presenciar aquest judici, com són jutjats uns éssers humans, civils, polítics, pacífics i defensors dels drets humans per un Tribunal Militar, que en el fons de la qüestió dels processa perquè exigeixen el compliment dels Acords de Pau, signats entre el Front Polisario i el rei del Marroc, de les Resolucions de Nacions Unides, per la vigilància dels drets humans al Sàhara Occidental i per la Legalitat Internacional.
L’endemà, dissabte 9 de febrer, a la tarda, els sotasignats ens traslladem a visitar els familiars dels presos que sobreviuen, com només ells saben, amb la màxima dignitat i amb la mínima necessitats satisfetes, en dos pisos llogats a Salé-Rabat, per estar els més propers possibles als seus éssers estimats. Resideixen de 25-50 persones, permanents des de fa dos anys, la majoria són dones.
Mares, esposes, fills petits, germanes i germans dels presos, conviuen molt organitzats, en comunitat, aportant cada família 200 Dh per mes, per al pagament de l’habitatge, entre totes elles 500Dh per l’aigua i la llum, i aportant cada dia una, el menjar necessari per a tots els presents. A més, cinc dies a la setmana, es traslladen a la presó de Salé, per visitar els familiars detinguts, aportant-los una mica de menjar, perquè, segons ens expliquen, la de la presó no es pot menjar.
Estem amb elles tota la tarda, en marxar ens agraeixen amb tot tipus de gestos seu agraïment per la nostra visita.
Vam visitar un altre pis més de familiars i una altra casa on resideixen els activistes que s’han traslladat des Aaiun, per estar prop dels seus companys, on vam entrevistar i saludem, entre d’altres, a Brahim Dahane, Sultana KJaya i Hayat Rguibit.
Els observadors percebem en les persones entrevistades la seva enteresa en la claredat de les seves idees, la seva dignitat en les seves figures i comportament i el coratge que dóna el poder de la veritat.
Trinidad García Martín, observadora jurídica. Angels Moseguí Figueres, observadora civil. Juan Andrés Lisbona Noguerol, observador civil i redactor de l’informe.
*******************************************************************************************************
(Noticia anterior, publicada el 4 de febrer)
El primer dia de de febrer 24 ciutadans sahrauís han segut jutjats per un tribunal militar marroquí acusats d’haver participat en l’organització del Campament de Gdeim Izik realitzat a finals de l’any 2010 als afores de la ciutat ocupada de l’Aaiun, capital del Sàhara Occidental (Encara no saben els resultats). Cal tenir en compte que una parts important dels repressaliats són dones que han segut toturades, el matix que la resta del presoners (veure Campanya de firmes). I elles han declarat que només participaven en el campament amb les seves families, com part dels 20.000 sahrauís van protestar d’aquesta manera i pacíficament contra les violacions per part del Marroc dels drets humans, les desigualtats a què estan sotmesos, l’acomiadament massiu de treballadors sahrauís, els judicis arbitraris i sense garanties, el saqueig de les seves riqueses naturals (fosfats, pesca, sorra, etc …)
D’altra Badan Javier Bardem segueix lluitant per la causa saharahui…
Javier Bardem: “Li demanaria a Rajoy que veiés ‘Hijos de las nubes’
El Periodico, diumenge 3 de febrer 2013
“Estant amb els sahrauís em vaig veure envaït per una forta sensació de ràbia per la injustícia que pateixen”
Javier Bardem (Las Palmas de Gran Canaria, 1969) no havia trepitjat mai un campament de sahrauís fins que, el 2008, el van invitar al festival de cine del Sàhara. Va conviure amb refugiats. Va menjar i dormir amb ells. A partir de llavors, l’actor espanyol es va sentir vinculat a un poble oblid at per les grans potències i per al qual va arribar a demanar justícia davant l’ONU.
[+info a El Periodico
]
Javier Bardem, el mes de maig passat a Madrid, quan es va estrenar als cines el documental ‘Hijos de las nubes’. DAVID CASTRO
Mireu traìler documental a Youtube.
Preguntat per què li diria al president del Govern,Mariano Rajoy si el veiés de manera inesperada, respon: “Li demanaria que veiés el documental”. La vinculació de Bardem neix de la seva experiència personal amb els refugiats: “Va ser una experiència única: viatjar a un lloc remot, conviure amb ells a les seves tendes, descobrir que la majoria parlen espanyol… Ràpidament em vaig sentir vinculat a ells, i vaig sentir, com centenars de milers d’espanyols que ajuden els sahrauís, l’impuls de fer alguna cosa perquè aquesta injustícia històrica no s’oblidi”.
Amoncomunicacio's Blog 