Publiquem l’article per La Independent / Moncomunicació

La periodista Montserrat Monell i Riba va morir aquest dilluns 9 de gener a les 9 del vespre. 

La Mony, anomenada així per amistats, companyes i companys de professió, formava part de l’Equip de La Independent. Va ser-hi des de les primeres reunions el febrer de 2010 i li sabia greu, a causa del seu delicat estat després de ser operada per extirpar-li un càncer, no poder-hi participar més activament.
Periodista fermament convençuda de la necessitat de visibilitar la diversitat de les dones en la societat i en el món, s’apuntà a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere així que en tingué coneixement. Formava part de la Coordinació de la XIDPIC.CAT ( la Xarxa Internacional a Catalunya) i assistí i presentà treballs col·lectius a les trobades mediterrànies i internacionals a Barcelona, Oviedo, Marrakech i Bogotà. Generosa i capaç d’encomanar un bon ànim a tothom és com l’han definit en aquests dies de dol les periodistes que la coneixien d’arreu del món.
De la promoció del 77 de la Facultat de Periodisme de la UAB, la Mony havia rebut diversos premis i lloances per la seva tasca periodística a la revista INTERVIU. El seus escrits eren plens d’imaginació i amb tocs de genialitat, com ara en el seu celebrat article de títol “La historia de la compresa”.
Tenia interessos diversos i així va viure una llarga temporada a les Illes Canàries. En tornar va escriure els seus “Records de la vida oculta” . Aquesta obra presentada y ben valorada per l’Editorial Planeta la tenia sempre pendent d’una reescritura. La defensa de les dones que exerceixen la prostitució era una de les seves fites periodístiques.
A Barcelona, treballà molts anys en el món editorial fent tasques de correcció d’estil i de català. També va organitzar durant cinc anys ( del 1994 al 1995) les Nits de Lectures  Eròtiques, que es realitzaven  en diversos locals de la ciutat.
Darrerament realitzava enquestes de qualitat, es trobava molt còmoda en el treball directe amb la gent, i continuava exercint de correctora d’estil i català a Moncomunicació ( associació de la qual n’era fundadora i exercia de tresorera). Participà en la primera Guia d’Associacions de Dones de Barcelona, 100 x 100 dones (2008) i en les Guies d’Associacions de Dones de San Martí (2009 i 2010).
Actualment estava treballant en diversos textos autobiogràfics i en l’edició d’un llibre col·lectiu de viatges per les terres de dues comunitats indígenes de Colòmbia, la Wayúu a la Península de la Guajira i el poble Arhuaco a la Sierra Nevada de Santa Marta. El llibre d’aquest viatge de 6 dones periodistes i comunicadores de la Xarxa Internacional conté diverses entrevistes a lidereses d’ambdues ètnies. Les companyes de la Xarxa Internacional han manifestat a La Independent que continuaran ambdós projectes.
L’acte de comiat i homenatge se celebrarà a Barcelona el dia 21 de gener a les 11h ( el lloc es comunicarà properament a L’Agenda de La Independent )

Aquesta nova pel·lícula demostra l’especial sensibilitat del genial director franc-romanès Radu Mihaileanu, autor de la que va ser una de les sorpreses del cinema europeu farà ja dos anys: ‘El concert’, i aconsegueix arribar has el més profund de l’ànima: És un cant (i canten molt) sobrede les possibilitats transformadores dels, sobretot de les que no es conformen i lluiten. I si aquestes “obert” no només t’impliques en la justícia d’aquesta lluita, sinó que comprens en l’ésser veritable de les dones, així com també el d’alguns dels homes que les acompanyen. No cal que situem la història en cap lloc – en tots els països africans segueixen sent les dones les que fan caminades d’hores per buscar aigua? – Però quan t’arriben els bellíssims paisatges del Marroc profund, t’enamores de seguida-des de les primeres imatges – d’aquesta gent, sobretot si has estat mai per aquests lares, perquè és així exactament és com es viu, en tants pobles en les muntanyes del Sàhara. M’ha emocionat especialment el tractament de l’amor, de la masculinitat ben entesa, de les relacions de parella, del respecte entre generacions i sobretot la màgica, diversa i vital, però transformadora relació de les dones entre si.

He llegit per aquí algunes crítiques, i encara que les majoria són bones o elogioses, a alguns “periodistes crítics” se’ls nota el llautó …

Si us plau, us recomano encaridament que aneu a veure aquesta pel · lícula. És preciosa, i val la pena reivindicar. No hi ha dret que la projectin a la sala més petita del Renoir (unes 270 persones) i que la gent s’hagi de seure a terra … ¿És que no hi ha més cinemes a Barcelona? .. I us recordo que Fotogrames comenta que el primer film recomanat per promoure la igualtat. Ha estat el primer a rebre la qualificació de “especialment recomanat per a la igualtat de gènere” que atorga l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA).

Mihaileanu ha construït una oportuna metàfora de la lluita per la dignitat, l’amor, el dret al propi cos i, en conjunt, per la llibertat.

Espero que us agradi

Julia

La fuente de las mujeres 

La nueva comedia del director de El concierto (premios César, David de Donatello…) parte de una historia real ocurrida en Turquía en el 2001. Las mujeres de un pueblito estaban hartas de su tradicional ocupación de acarrear los pesadísimos cubos de agua desde una montaña. Para obligar a sus hombres a ocuparse de tan dura tarea, se declararon en huelga de sexo. Es decir que, como hiciera Lisístrata en la comedia de Aristófanes, para poner fin a una guerra, dijeron a sus garañones que nada de nada.

La fuente de las mujeres actualiza historia y comedia. Sin situarla en un lugar concreto, el director Radu Mihaileanu ha echado mano de elementos árabes clásicos, porque ese debía ser su ambiente, pero incorporando a la vez componentes de la vida actual, como el acceso de las aldeanas a las nuevas tecnologías. Con todo ello ha construido una oportuna metáfora de la lucha por la dignidad, el amor, el derecho al propio cuerpo y, en conjunto, por la libertad (J. (Artículo de I. FRANCIA )

*Articles sobre el tema

Neix una nova classificació…Gemma Liennas.

Blog de Faus Panduro.

Sobre la peli i Radu Mihailenu.

Tiene 75 años, pero aún sigue siendo  guapa. Y no sólo por el gesto que  protagonizó recientemente (que también) sino por sus grandes  ojos azules, su amplia sonrisa y el pelo  ensortijado y cano que le enmarca la cara.
Se trata de Maruja Ruiz Martos, la mujer que el pasado 28 de noviembre rechazó públicamente la medalla de Honor de Barcelona que concede el Ayuntamiento, dejando estupefacto al mismísimo alcalde  Trias. “¿Cómo voy a aceptar una medalla  de manos de una persona que, por un lado, me la da por mi valor, y por otro, pertenece a una clase política que hace recortes en Educación y Sanidad, los dos pilares más importantes de un país? No, esos no son mis principios”.

Así de contundente se  expresa esta mujer menuda, de aspecto frágil, que se define a sí misma como “mujer trabajadora en su día, pensionista  ahora, luchadora social y con convicción de pensamiento comunista”. Su gesto, de una dignidad casi subversiva, nos cuestiona en esta época de cobardía generalizada, en la que todo el mundo mira para otro lado, tratando de salvar la propia piel. Nos cuestiona y a la vez nos redime: se diría que con gente como Maruja, no todo está perdido. “Llegué a Barcelona en 1949, procedente de Guadix, Granada”, recuerda, e inmediatamente deja claro que su vida nunca fue fácil: “a mi padre lo detuvieron con diecinueve años, por pertenecer a la CNT. Y a mi madre, cuando me tuvo a mí, también la encarcelaron”.

La llegada a Barcelona no significó, por cierto, el final de los problemas: “a mi madre le estafaron todo el dinero nada más bajarse del tren, en la estación de Francia”. Fue entonces cuando unos vecinos que vivían en unas barracas de la calle Capitán Arenas (“entre los que se encontraba mi futuro marido, Hernando”) las recogieron, trasladándose más tarde a las llamadas “Viviendas del Gobernador”, construidas a raíz del Congreso Eucarístico. Eran las primeras casas levantadas en una zona de viñedo que más tarde sería conocida como Nou Barris. Aquí comienza la historia de Maruja, la luchadora: “participé en la  huelga de tranvías del 51, y en la fundación de la primera asociación de vecinos de Nou Barris, a principios de los 70. En este barrio todo lo hemos conseguido luchando: desde el Cinturón hasta el metro, pasando por el asfaltado de las calles, la llegada del autobús a Torre Baró o la construcción de esta plaza (la de Ángel Pestaña)”.

La lista de conquistas alcanzadas no se detiene ahí: “este Casal donde estamos, el del barrio, es fruto de nuestra lucha. Y por el Casal de enfrente, el de la Gent Gran, estuvimos batallando durante diecisiete años. También peleamos por los semáforos y contra los abusos en el recibo del agua, estuvimos una década”. Aunque reconoce que los métodos que empleaban entonces hoy serían inviables: “en este Casal querían construir un bloque de pisos y  también un transformador. Y nosotros por la noche recogíamos los coches viejos que encontrábamos y los apilábamos en el solar, paraque no avanzaran las obras. Hasta desmontábamos la grúa de los albañiles”. Esta es la mujer a quien las asociaciones vecinales de Nou Barris propusieron hace un año como candidata a la Medalla de Honor de la Ciudad. Propuesta que, sorprendentemente, fue luego ratificada por unanimidad en sesión plenaria del Distrito. “Me votaron hasta los partidos de derechas”, comenta. Pero todo el mundo sabía quién era Maruja Ruiz: hasta el alcalde, en la foto que se hizo con ella antes de la ceremonia de entrega, le espetó: “Yo a ti te conozco. Eres una revolucionaria”.

Todo parecía calculado al milímetro por el Ayuntamiento. Nada, en principio, debía fallar: “nos convocaron a una reunión previa a todos los que íbamos a ser condecorados. Y allí te decían que había un protocolo que no podías saltarte: en la ceremonia, un locutor te nombraría, tendrías que levantarte y acudir al estrado, el locutor haría una breve semblanza de tu persona, y a continuación,el alcalde te impondría la medalla. Luego, debías volver a tu silla”. ¿Y se te permitía dirigir unas palabras al público? “No, eso era saltarte el protocolo”.Pero Maruja tenía un plan. “Todo sucedía muy rápidamente” –recuerda- “una tras otro iban desfilando para recibir la medalla”. Cuando le tocó su turno, Maruja vaciló unos segundos al subir los peldaños que conducían al estrado. “No era miedo” –asegura- “es que esperaba a que se acabaran los aplausos. Es que si no, no se me iba a oír”. Y en el momento en que Xavier Trias, flamante alcalde de Barcelona,  le iba a poner la medalla, se oyó la voz de la vieja luchadora: “¿por favor, me permite dos palabras?”. “Cómo no”, contestó el alcalde. Y entonces ocurrió lo impensable, lo que ningún protocolo hubiera previsto: “me siento muy orgullosa y agradecida a las personas que me han propuesto para esta medalla” –dijo- “pero no puedo recibirla de manos de quien está haciendo recortes en educación y sanidad”. El alcalde, grogui, trató nuevamente de ponerle la medalla, a lo que Maruja replicó: “te he dicho que no la quiero”. Y tal como vino, así se fue: con su verdad a cuestas,

*************************************************************************
Binta Ndao, escriptora francesa d’origen senegalesa:“No ens haurien de jutjar pel aspecte exterior”

Va arribar a Barcelona, procedent de París. Venia d’una família de classe mitjana. Als inicis de la seva estada a Barcelona tot eren somriures i amabilitats. Tothom es pensava que marxaria quan acabés les seves pràctiques a empreses . Ja no era el mateix quan va decidir quedar-se i cercar feina

Binta Ndao és escriptora i es considera cosmopolita (ciutadana del món), encara que gairebé sempre ha viscut a París i també té la nacionalitat francesa. Sempre que pot viatja a Senegal i el seu objectiu es anar-se’n a viure a la seva terra. Mentrestant s’ha establert a Barcelona, on hi va arribar l’any 1990. Primer va estar amb un familiar, després va viure sola. Ha format una família i té una filla.

Encara que va néixer al Senegal, la seva família es va viure a París aviat. Abans de decidir quedar-se entre nosaltres ja coneixia Catalunya gràcies als viatges que havia fet amb la seva família per passar les vacances en terres catalanes en diverses ocasions, de manera que quan va haver de realitzar pràctiques per completar els estudis de traducció va triar Barcelona i finalment va decidir quedar-s’hi. Des de llavors ha exercit diversos treballs gràcies a la seva àmplia formació, ja que parla set idiomes, és traductora, mediadora intercultural i es considera molt emprenedora i creativa, i capaç  de desenvolupar qualsevol feina de gestió o de tracte amb la gent. Però, abans de tot, es considera escriptora, vocació que ja li ve de tradició familiar –el seu pare és un reconegut escriptor i poeta internacional a França, Senegal, Algeria, Rwanda, Londres…i actualment als  Estats Units.  I com el seu pare també escriu en francès,   llengua oficial a Senegal, i també  en wolof, la llengua nacional de Senegal.

L’impacta la solitud de la gent gran

Actualment treballa com a administrativa EN UN AYUNTAMIENTO DE BARCELONA i compatibilitza aquest treball amb la tasca de creació literària, que ja abasta quatre títols. És una dona jove i dinàmica amb molts projectes en perspectiva, un dels quals seria tornar al Senegal -on viatja de tant en tant-, i establir-hi la seva residència definitiva per seguir escrivint i desenvolupant-se professional i personalment

Quan va arribar a Barcelona només comptava amb l’ajuda d’una tia seva que portava ja molt de temps vivint aquí i, encara que es va instal·lar a prop d’ella, ho va fer de forma independent en el seu propi apartament, ja que sempre li han agradat els reptes i se sentia capacitada per arreglar-se per si mateixa.

Barcelona li ha semblat sempre una ciutat molt cosmopolita i aviat s’hi va sentir còmoda, tant pel seu propi caràcter alegre i comunicatiu com per l’ajuda dels companys,  sobre tot d’un grup  de dones catalanes, companyes de feina, que es preocupaven de convidar-la cada cap de setmana a casa per realitzar qualsevol activitat perquè no se sentís sola. També va poder constatar que quan un català ofereix la seva amistat és per sempre; de fet, encara conserva els mateixos amics d’aquells primers anys.

Una de les coses que més la va impactar de la nostra societat va ser la manca d’arrelament familiar i la solitud de la gent gran, confinats en asils i residències perquè els seus fills no poden atendre’ls, cosa que no passa al seu país d’origen, on la família és el pilar fonamental i tots s’ajuden entre si. La gent gran són considerats font de saviesa i experiència i tractats amb consideració i respecte, i viuen dins la llar familiar fins a la fi dels seus dies. En el se país hi ha un lema que diu “ quan una persona gran mor és com si tota una biblioteca desapareix amb un incendi”

Tot i que, gràcies a la seva formació i la iniciativa personal, no li va resultar difícil trobar feina, pensa que es va haver d’enfrontar a molts prejudicis per la idea que molts espanyols tenien -i tenen- de les persones de la seva raça, i que no eren pocs els que es sorprenien davant la seva preparació i capacitació professional; fins i tot es va trobar amb algunes persones que es mostraven condescendents amb ella i pretenien ajudar-la i protegir-la. Amb la finalitat d’aprofitar-se d’ella.

 Poc a poc està aconseguint integrar-se en el món cultural

Fora de l’entorn laboral, la situació era més difícil encara, ja que els homes la assetjaven i les dones la rebutjaven, en la creença generalitzada -suposa Binta-, que les dones de raça negra vénen a Espanya disposades a tot per tal de solucionar les seves vides de la manera més ràpida i fàcil possible. Una percepció que avui es manté encara viva. Binta voldria que tothom s’adongués de que aquesta és una  concepció completament  falsa, ja que la  dona negra senegalesa, en general, és molt treballadora i seria”. Segons ella  “No ens haurien de jutjar pel aspecte exterior, el color, o per ser dona o home, si no per la nostra feina, la nostra forma de ser i per l’educació…”

Per tot això, no se sent totalment integrada al nostre país i tracta de continuar endavant amb la seva vida sense deixar-se influir pels prejudicis dels altres. Malgrat toto, segueix intentant aportar el seu granet de sorra amb l’activitat literària i involucrant-se en diversos projectes culturals.

Creu que ella ha aportat a Catalunya una visió diferent de com són les dones negres, i ha pogut transmetre una imatge de dona culta, moderna i independent. Poc a poc Binta està trobant el seu espai dintre del món cultural. Ha segut la primera dona senegalesa que ha pogut estrenar una obra de teatre al  nostre país. La  seva obra: “ El trio Infernal”  s’ha vist en el teatre de Salt (Girona) , en un acte organitzat pel Ajuntament de Salt. A  la representació de l’obra van assistir unes  mil persones , que la van aplaudir molt i es van mostrar  encantades de poder gaudir de la seva estrena.

Considera que el fet de ser dona i de raça negra ha fet doblement difícil la seva integració, fins i tot en el moment actual, en què la convivència de diferents races i cultures a Catalunya és una realitat quotidiana.

Pensa que si es promocionés més la cultura dels països africans a través de reportatges en diaris, revistes i programes de televisió, canviaria la percepció negativa que es té a Espanya de l’Àfrica en general i dels immigrants africans en particular.

Escriptora que autopublica els seus llibres

Ara Binta està en plena promoció del seu últim llibre que es titula: “Querido hermano mio”, que parla  de l’inmigració d’un noi senegalès a Tenerife i tot el drama i tragèdia que deixa al darrera, al abandonar a la seva mare vella en Senegal, a la seva dona i fills.

A més,  Binta ha publicat quatre llibres,  autoeditats per ella mateixa: Corazón y alma i Mi retorno  a las raices. Escrites en diferents idiomes,  woloff (senegalès), fiancés, castellà, català, àrab, italià i alemany…. El trío infernal   és una novel·la que parla de la poligàmia: quan un home musulmà es casa amb varies dones, perquè la religió i la seva cultura ho permeten. També ha traduït la novel·la del seu pare, Cheik Aliou Ndao:  El Exilio de Albouri , que va guanyar  el premio d’Or al Festival Panafricà de Alger en Algèria.

Ara té el projecte de fer una pel·lícula del seu segó llibre: “Mi retorno  a las raices” . Es tractarà d’un film educatiu, que també mostrarà algunes realitats senegaleses desconegudes en Europa

 Consultar la seva pàgina Web a: http://bintandaoescritora.blogspot.com/

Autora: Lola Mariné. Fotos: Susana Villafañe. Edició. Julia López (Extret de la publicació: les Nouvingudes fan Catalunya. associació món comunicació 2010)

El dimecres 30 de novembre de 16 a 20 hores, l’associació món comunicació organitza un taller gratuït de CREACIÓ LITERÀRIA  A INTERNET,  a l’Espai Antoni Miró i Perís, Plaça Carme Monturiol, nº 10.[+info a santmartiambveudedona.cat]

A aquest curs podem assistir totes les dones que els agradi publicar els seus propis textos, encara que tinguin mínims coneixements d’Internet, per què la primer part del curs (2 hores) que imparteix Lola Mariné, serà teòric  i només es necessitarà llapis i paper. La segona part es mostrarà un recorregut pels espais d’Internet per explicar les eines de la Xarxa, per a publicar  i difondre l’obra pròpia. Aquesta segona part (2hores) la impartirà Susana Villafañe. Disposem de 12 places, Confirmeu la vostra presència quan abans millor!

Mireu la publicitat, per apuntar-se només cal escriure a: amoncomunicacio@gmail.com ,
o trucar als teléfons de  Julia López: 933070524  i 656920567

La Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, formada pe diversos organismes oficials i una vintena d’ONG i entitats de caire social, convoquen de nou a unes Jornades sobre Colombia, en aquesta ocasió serán el dimecres 30 de novembre,  a Palau Centelles i al Col.legi d eperiodstes de Catalunya. Aquestes jornades són les IX,  i porten per nom: De qui és la terra?

IX Jornades sobre Colòmbia. De qui és la terra?. Organitzades perLa Taula, es difones a través d’ ITACAT,  Agència de Comunicació Intercultural i de Migracat.cat (fundació Bofill)

 

Durant el 30 de novembre i l’1 de desembre al Palau Centelles i a l Col·legi de Periodistes de Catalunya respectivament, es parlarà sobre el  conflicte social i armat de Colòmbia que va lligat a la posesió de la terra: la concentració en poques mans; la disputa pel territori entre actors armats legals i il·legals; i els interessos de multinacionals en àrees estratègiques, que obtenen recursos naturals de zones clau del país, sense que la gran majoria de colombians i colombianes en rebin quasi cap compensació. Consultar Programa.

Un total aproximat de 4,5 milions de colombians i colombianes -col·lectius del camp, afrocolombians i indígenes fonamentalment pateixen, per aquests motius, desplaçament forçat en les dues últimes dècades.

El president colombià Juan Manuel Santos va iniciar el seu mandat fent una aposta amb la Llei de Víctimes i Restitució de Terres i ara el projecte de llei de l’Estatut de Desenvolupament Rural està gairebé enllestit. Però aquestes iniciatives conviuen amb el missatge que el seu govern dona a la comunitat internacional: Colòmbia és un país per invertir-hi massivament, que està a punt d’entrar en una era de postconflicte. Com a resultat, és  manté el “despojo “de terres. Tots els sectors a Colòmbia creuen que cal una nova política de terres però si el context social i de drets humans no canvia es plantejen múltiples interrogants. La situació actual i els diveroso interrogants seran tractats en aquestes Jornades, d’acord al Programa IX JORNADES SOBRE COLÒMBIA DE QUI ÉS LA TERRA?

 Segons la investigadora feminista, Maria Milagros  Rivera: “el feminisme es la revolució més important del segle XX, i s’ha fet sense vessament de sang, i en contra de ningú. Per  anar en contra s’ha de tenir poder. Ha estat una lluita de transformació personal que ens està portant a un canvi del món. Les dones modifiquen la realitat, i això crea desconcert i reacció”. Aquestes paraules les va pronunciar en la conferència: “La revolució femenina: un canvi d’ordre simbòlic” que va impartir a la seu d’Alumni de la UB . Rivera com sempre va omplir la sala i va generar un petit debat entre l’assistència. Després ens va concedir una entrevista per a la Independent.

El ser dona, m’ha ajudat a descobrir i ensenyar la importància de ser sensible a la diferència sexual  humana en la història. La Història que ens expliquen és una història “neutra” i la Història el que ha d’explicar és la vida, la vida passada, però fidelment. I a la vida hi ha éssers sexuats, hi ha homes i hi ha dones, hi ha experiències sexuades, i en canvi als llibres d’història aquesta història sexuada desapareix i hi apareix un protagonista neutre que no existeix a la vida”. [Continua a La Independent]

L’autora d’aquestes paraules, la moçambiquesa Alpódia André Manhique, ho sap de primera mà; ella mateixa és un bon exemple de com invertir en l’educació de les nenes als països en vies de desenvolupament és una bona aposta que repercuteix sobre tota la comunitat, a més de ser un dret inalienable de totes les dones.

André Manhique és ara professora de Filosofia, però prové d’una família molt humil de l’àmbit rural i mai no va poder sommiar ni tan sols amb acabar l’escola primària.

El seu avi, però, va estalviar perquè pugués continuar els seus estudis i ara, amb 29 anys, és una de les professores participants al programa ESMABANA 2011, que ofereix educació gratuïta, i la manutenció inclosa, a més de 7000 nens i nenes a Moçambic, gràcies a la col·laboració d’ONGs com Mans Unides.

 Per una cooperació més igualitària a l’Àfrica

La moçambiquesa va ser una dels quatre experts participants a la taula rodona “Àfrica: dret a tenir drets”, que va celebrar-se dijous 29 de setembre a les Cotxeres del Palau Robert, organitzada per Mans Unides com a tret de sortida de la seva campanya “Àfrica, qüestió de vida, qüestió deguda”. Aquesta campanya pretén conscienciar la societat de la necessat d’ajudar a que Àfrica es desenvolupi des dels seus propis recursos, tot duent a terme una cooperació que respecti els drets de la població del continent i faci especial esmena a la necessitat d’incloure la perspectiva de gènere en aquesta cooperació. I és que, com va denunciar un altre dels ponents, Mbuyi Kabunda, professor de Política Africana a la Universitat de Basilea, “s’està tendint a excloure l’enfocament de gènere en la cooperació actual a l’Àfrica”.

Malgrat els esforços que s’estan fent  a Moçambic per ampliar el nivell d’accès a l’educació i la salut de la seva població, “hi ha molta diferència entre el que es planifica i el que s’executa al terreny”, explica Alpódia André, i “a la pràctica el govern és incapaç de garantir l’accés a l’educació primària i secundària dels joves moçambiquesos”. Així, inciatives de la societat civil com el programa ESMABANA, són necessaris per a pal·liar aquestes mancances. Un dels eixos de treball d’aquest programa és l’increment del número de nenes escolaritzades, que es va aconseguint a mida que la xarxa escolar va arribant a cada cop més poblacions.

“Després de la guerra civil, l’ensenyament a les poblacions petites acabava al 5è curs de primària i d’allí en endavant, per a continuar estudiant, calia anar a les ciutats; per això els pares no trobaven cap avantatge en incriure una nena a l’escola”, relata André. Segons la moçambiquesa, “els pares tenian la mentalitat que la dona ha de quedar-se a treballar al camp, tenir cura de la casa, realitzar les tasques doméstiques i ser una bona esposa i mare. Això ha anat canviant, però encara es troben sovint amb dificultats per a convèncer a elles i les seves famílies dels avantatges que poden obtenir a través de l’escolarització. També es troben amb problemàtiques com ara el fet de que el HIV-SIDA mati tant el pare com la mare d’una família, cosa que obliga la germana més gran a renunciar a l’escola per poder sustentar els germans més joves.

Fent front al repte de l’educació i la salut de les nenes

 En altres casos, el problema que porta les nenes a no assistir a l’escola és el continu canvi de residència dels pares a la recerca de millors condicions de vida. Altres vegades, matrimonis prematurs, sovint obligades pels seus pares o perquè elles mateixen decidexien casar-se com a sortida per millorar la seva vida. “També trobem moltes noies que opten per prostituir-se per així tenir accés a més bens materials, ja que consideren que estudiant mai tindrien la possibilitat d’assolir-los”, explica  André.

Així doncs, des del programa on ella treballa, el professor o professora han de ser educadors i pares i mares alhora i intentar sensibilitzar a les noies i a la comunitat al voltant d’elles, ja que “de vegades és el propi entorn de les noies que les desvia del camí correcte i dels estudis”.

“Ens trobem amb molts reptes, com ara que, tot i que el seguiment i tractament del HIV-SIDA ha millorat al país, ens trobem amb el creixement dels casos d’infeccions de dones en edat fèrtil”, denuncia Alpódia André. “S’ha de remarcar, però, que en els últims 2 anys s’ha aconseguit evitar totalment la trasmissió vertical del virus de mares a fills a Sofala, gràcies a que hi ha un seguiment dels tractaments mèdics de més d’un 90%”. Precisament, gràcies al programa ESMABAMA, a la ciutat de Estaquinha, a Sofala, ja disposen d’un Centre de Salut, una infraestructura de gran qualitat que oferirà asistencia mèdica a les poblacions més desfavorides de la regió.

Segons els plans inicials del govern, l’hospital hauria d’haver tancat aquest mes de setembre com a resultat de les retallades pressupostàries. L’hospital segueix obert després d’arribar a un acord amb els metges perquè liderin la gestió privada del centre hospitalari.

Fa dos mesos, infermers / es, metges / es i personal sanitari, recolzats per la ciutadania, van començar a dir NO amb una cazerolada que no ha cessat ni un sol dia. Però alguna cosa de poc clar pas, i des de mes d’un mes només ciutadans i ciutadanes participen a la protesta. Som fermament contraris al fet que els serveis sanitaris es regeixin per la lògica del mercat.
Durant tot el mes d’agost, sense faltar un sol dia, hi ha hagut cazerolada davant l’Hospital 2 de Maig, a les 20 hores i durant una hora, impedint també el trànsit de vehicles. La mobilització compta també amb el suport de estrangers residents a Barcelona. Estem cansats, però seguim i seguirem a defensar una sanitat pública i de QUALITAT. La sanitat no és un negoci.

Noticia publicada per  Andrea de Lotto (Contacte de premsa )
[+info a  bigoni.gastone @ gmail.com
tel: 93-1843012]